Per tant, de moment haurem de confiar en les nostres habilitats per observar indicis verbals i no verbals, possibles proves d’engany. Estarem molt molt enfeinats doncs, tot i el rebuig que tots expressem cap a un comportament deshonest, tots mentim.

Accedeix al vídeo de Pamela Meyer

Su nuevo libro, el tercero que publica, es el primero de un autor español sobre la materia, afirma. Y todos los lunes tiene una sección sobre comunicación en Para todos La 2, donde trata temas cotidianos: cómo despedirse correctamente, cómo saber si le hemos caído mal a alguien, cómo ser más consciente del lenguaje corporal… “Aquí pensamos que se puede improvisar todo”, dice. “Pero las cosas se tienen que preparar para que salgan de forma natural. En la cultura anglosajona lo tienen bien claro”.

Entre sus clientes tiene a un chico que quiere superar la timidez —“le supone prácticamente una minusvalía”—, a un hombre que se ha enamorado de una mujer de alta alcurnia y quiere estar a su altura, y a un tercero que quiere ganar carisma. ¿Y eso se puede lograr? “Es difícil, pero no es imposible”, empieza misteriosa. “El carisma se va ganando con los años. Es muy importante, primero, que reflexione sobre su actitud vital. En ese punto lo tengo”.

Accedeix a l'entrevista completa d'El País per Carmen Pérez-Lanzac.

A les reunions professionals

La reunió de treball serà eficaç si s’estableix una relació de confiança entre els assistents: clients, companys, experts… I això és responsabilitat tant de qui dirigeix ​​la reunió com de tots i cadascuns dels participants.

Una reunió és un dels moments on estem demostrant la nostra capacitat tècnica però sobretot les nostres habilitats. I la suma d’això dóna com a resultat la nostra imatge professional.

 Què cal fer per transmetre bona impressió? i quins són els errors que hem d’evitar? Donem les claus en la secció de comunicació no verbal de Para todos la 2.

Accedeix al vídeo de Para Todos la 2 on parlem de la imatge professional a les reunions.

Els gestos poden contribuir a captar l’atenció i a generar interès fins i tot abans d’obrir la boca…

La forma d’asseure’ns, per exemple i on ens asseiem. Si podem escollir hem d’evitar els racons o les zones més discretes de la sala o del voltant de la taula. Cal buscar la centralitat, si es pot. La forma de seure ha de ser dreta i cap endavant, amb el cap aixecat, i mirada viva i directa cap a la persona o persones que porten la veu cantant. Hem d’indicar atenció i intenció de participar activament en la conversa. Però si podem triar és millor estar dempeus, així passem a ser el centre d’atenció i podem projectar una veu amb més presència.

Quan ens interrompen, què podem fer?

Seguir parlant, mantenir el mateix to de veu, fins i tot elevar-lo i mirar fixament als ulls de la persona que ens interromp. Avançar el cos i fer el moviment d’elevar-no per resultar més alts i amb una disposició a l’atac. Si això no és suficient haurem de fer un senyal amb la mà perquè esperi, tocar-li el braç per aturar-lo.

Què és el que provoca que en una reunió, o en un dinar, per exemple, sempre parlin els mateixos? Perquè ens escoltin, cal cridar més? Parlem d’això en la secció de comunicació no verbal de Para Todos la 2.

Si vols veure tota la secció del programa, clica en la imatge

Deixar una última impressió positiva és tan o més important que causar un bon impacte inicial. Acomiadar-te és un moment clau de les relacions personals i no sempre és fàcil: acomiadar-se és un art.

Des dels comiats que repetim cada dia amb els nostres familiars i companys de feina fins als comiats dels grans esdeveniments, aquests rituals estableixen llaços positius entre les persones si sabem actuar adequadament.

Aquí tens alguns consells perquè puguis deixar un millor record en les teves sortides de “l’escenari”:

• Pren-te tot el temps, no et precipitis. El pitjor de tot és mostrar pressa per fugir del lloc i ensopegar, donar-te un cop amb una porta o que et caiguin els papers.
• Tingues la mà dreta lliure per poder saludar amb una encaixada si és oportú.
• Camina dret cap a la sortida i no miris a terra.
• Saluda totes les persones que t’han atès.
• En els comiats quotidians, no abandonis el ritual i digues adéu amb afecte, no de forma rutinària i desganada.
• Acomiada’t primer dels amfitrions i després de les persones amb qui has parlat o amb qui desitges mantenir una relació personal o professional.
• No t’acomiadis tres vegades. No siguis pesat i, un cop hagis iniciat el comiat, vés-te’n ja!
• No oblidis agrair la invitació, el temps que t’han dedicat o l’ocasió que t’han brindat de ser-hi.
• No miris enrera: segur que trobaràs moltes mirades clavades a la teva esquena.

No hauria de sortir cap alumne de l’escola sense haver rebut una formació de qualitat en habilitats de comunicació. Això inclou la capacitat per relacionar-se amb els altres i l’habilitat de parlar en públic. Cal ensenyar-les i practicar-les perquè seran les que necessitaran quan surtin al carrer a buscar feina, a vendre o a defensar un projecte. Necessitaran conèixer metodologies de preparació, tècniques de persuasió, estratègies de màrqueting, eines de gestió de la pròpia imatge, etc. Conjunt de destreses que ja constitueix en si mateix una “assignatura” que els mestres i professors, com a comunicadors professionals, haurien d’estar preparats per impartir.

Llegeix l’entrevista sencera publicada al butlletí Compartim del març de 2013 del Departament de Justícia.

Per saber si algú està amb nosaltres només per compromís, perquè no té més remei, si està incòmode… hem de ser bons observadors i llegir els missatges subtils que envien els altres.

Senyals positius:

En trobar-nos, especialment si l’encontre és casual, el gest de pentinar els cabells cap enrere o acariciar d’una forma suggerent. En general, els gestos d’obertura i guanyar volum com ara saludar amb la mà alta o obrir els braços també són un gest de simpatia cap a nosaltres.

Senyals negatius, de cansament, desinterès o tensió:

• Rostre estàtic amb la mirada perduda
• Desviament constant de la mirada cap a altres persones del voltant, cap a la finestra, etc.
• Somriure forçat
• Mandíbula tensa i tancada
• Mossegar el llavi inferior

També influeixen la gesticulació, la posició dels peus, la posició corporal, l’espai personal, la veu…

Segueix veient en el vídeo de Para Todos la 2 com influeixen altres senyals.

 L’escolta activa és la més completa, la que ens permet comprendre el missatge de l’altre i empatitzar, demostrar que ens interessa el tema o la persona amb qui estem parlant. Si sabem escoltar de manera activa, connectem millor amb la gent, generem més confiança i caiem bé. Som més seductors.

El gest més evident d’escolta activa, la mirada

El contacte visual és una mostra clara d’estar escoltant, s’escolta amb els ulls més que amb les orelles. Mirar atentament vol dir que estem disposats a rebre informació, però també ens serveix per observar el llenguatge no verbal de l’interlocutor: gestos de nerviosisme, expressió al rostre, manifestació de determinades emocions, indicis d’engany o dissimulació, etc. D’altra banda, el parpelleig és un signe d’atenció. Serveix per fixar la imatge i la informació que rebem. Els ulls també han de ser expressius i participar d’aquest intercanvi.

També indiquen escolta activa els moviments d’assentiment amb el cap. Transmeten que estem seguint i animen l’altre a seguir. No necessàriament han de significar acord. Inclinar el cap també és un senyal d’estar disposat a escoltar i a fer-ho amb amabilitat i paciència.

L’expressió del rostre mostra signes d’empatia

Si una veïna m’explica la greu malaltia del seu marit, li mostraré comprensió però també preocupació pel que li passa,  segurament arrufaré les celles com ella i faré ganyotes de disgust o tristesa. En canvi, si el meu fill m’explica l’excursió del cole amb entusiasme l’escoltaré amb els ulls oberts de bat a bat i somrient, fins i tot fent gestos amb les mans i els braços. L’expressió del rostre no només ens permet demostrar que entenem el missatge sinó que compartim les emocions, i això és el que ens permet una autèntica comunicació.

També amb el cos cap endavant i les mans en una posició oberta i relaxada transmetem empatia. Però cal evitar situar les mans darrere, a les butxaques o creuar-les.

Però el que parla…

Ha de buscar també la mirada del que escolta i tenir una actitud corporal oberta i activa per provocar interès en el seu missatge. A més, ha de tenir la capacitat per llegir els missatges que emet el seu interlocutor per poder veure l’efecte de les seves paraules i adaptar-se constantment a la conversa. Detectar senyals d’incomprensió o fatiga i, també a través de senyals no verbals, intentar captar la seva atenció, fer una pausa, o cedir el torn de paraula.

Donar mostres d’estar escoltant no és només facilitar l’intercanvi d’informació, no es tracta només d’una qüestió pràctica. Escoltar activament és una forma de seducció, perquè estem donant valor al missatge que transmeten i, sobretot a la persona. Fem sentir que el que diu és important, que el tenim en compte i això sempre és un afalac, encara que no hi estiguem d’acord i després hàgim de rebatre-ho.

No donem mostres de desinterès, d’impaciència o de desdeny quan escoltem perquè el més probable és que perjudiquem la conversa i la relació.

Accedeix al vídeo de Para Todos la 2 on parlem dels gestos d'escolta activa.

Espai i temps marquen les diferències

Els habitants de les zones rurals o poblacions petites, gaudeixen de molt més espai, tant a casa com fora d’ella, en els espais comuns. No han d’anar com sardines enllaunades en un transport públic, no circulen en ramat per alguns carrers comercials, no fan cues, no han de competir per cridar l’atenció d’un cambrer…

I pel que fa al temps, el ritme de vida del camp és més pausat, normalment no han d’invertir tant de temps en trasllats de casa a la feina. Poden, molts d’ells, menjar a casa, per exemple.

Quins gestos són característics de cada estil de vida?

La densitat de població de la ciutat i un ritme de vida accelerat provoca estrès en els seus habitants i això fa que hagin de protegir-se.
Com ho fan? Creen uns sistemes defensius que impliquen aïllament i estalvi d’energia. Això es tradueix en un comportament asocial amb la major part de la població. La persona de ciudad:

• Està acostumada a mantenir un rostre neutre, a tenir persones molt a prop i malgrat això no comunicar-s’hi. És molt més fàcil veure-la llegint o amb uns auriculars posats o utilitzant un aparell electrònic en presència d’altres persones.
• Utilitza un to de veu més baix, per guanyar privacitat entre desconeguts, i gestos més reduïts, perquè no es disposa de tant d’espai però també per discreció. La invisibilitat ajuda a la sensació d’anonimat i això ens fa més eficients a la ciutat.

En canvi al camp, en ciutats petites, gairebé tothom es coneix i la relació és constant. Els seus habitants necessiten més espai personal, mirar les persones del seu camp de visió per identificar i saludar, fins i tot encara que siguin desconeguts.

Quan una persona de ciutat se’n va al camp…
Com hauria de comportar-se per relacionar-se millor en aquest entorn?

Acceptar que no passarà desapercebut, que és inútil intentar ser invisible. És millor comportar-se com les persones amb les que es trobarà: utilitzar una comunicació càlida i oberta, mirant als ulls, sense acostar-se molt. La salutació no ha de ser una encaixada de mans. Potser en el moment de la presentació però no és habitual com a salutació quotidiana. És suficient una salutació verbal o amb el cap, o un copet. Tampoc es besa.

I a l’inrevés, quan una persona de poble va a la gran ciutat…
Què hauria de tenir en compte?

Que pensi que no és que estiguin tots amargats o siguin molt antipàtics sinó que és la seva forma de protegir-se d’un excés de relacions innecessàries per a ells. Que estigui preparada per passar desapercebuda.

La meva recomanació
Les formes de comunicació al camp són més càlides, properes i agradables que a la ciutat, i encara que no podem relacionar-nos d’una manera qualitativa amb tots els habitants d’aquesta, sí que podem utilitzar la comunicació no verbal, el somriure i la mirada, per fer que les nostres relacions siguin més agradables i així humanitzar la ciutat.

Accedeix al vídeo de la secció de Comunicació no verbal de Para Todos La 2.

 L’acte va estar promogut i organitzat amb un afecte especial per Cristina Cámara, una autèntica experta en protocol, en “protocol intel · ligent” com ens agrada anomenar-lo.

 Ella mateixa explica al seu blog la història d’aquest acte, com va sorgir la idea després d’haver llegit el llibre… Pots llegir l’article a ’El Blog de Cristina‘.

 Agraeixo a tots els assistents la seva participació i entrega i us animo a seguir descobrint com aplicar el llenguatge no verbal en les nostres relacions per aconseguir l’èxit i la felicitat.