Música que incita a la violència

El Joan Caballero és funcionari i està treballant en un projecte finançat per la Generalitat de Catalunya sobre formes de radicalització de persones que ingressen als anomenats Grups Urbans Violents (GUV) com els skinheads, hooligans o membres de grups d’origen llatí. El tema em sembla interessant com per compartir-lo, i he aprofitat per fer-li unes preguntes per resoldre algun dubte:

Afirmes que no és convenient que els adolescents escoltin música que incita a la violència perquè podrien replicar el missatge. Hi ha molts canals que emeten missatges d’agressivitat com per exemple els videojocs, els telenotícies o el cinema. La música té algun efecte especial sobre els joves, té més poder que les altres vies de comunicació?

Sí és veritat que hi ha molts canals que emeten missatges d’agressivitat, de fet molts videojocs famosos com el Ghost Recon, Arma3, CryEngine, i d’altres que ja s’han tornat uns clàssics, són utilitzats pels exèrcits de tot el món per entrenar a les seves tropes1; també els gihadistes han fet les seves versions per intentar radicalitzar a joves i unir-se a la causa del DAESH2.

Un dels principals pilars que apropen al jove a l’esfera dels GUV és a través de la música, a causa del fet que és dels primers canals que connecta al jove amb l’oci. Lligat a la música i a l’oci trobem més indicadors com la indumentària o la simbologia, que acompanyen aquestes relacions socioculturals i on els joves participen en actituds sociopolítiques que van formant el seu comportament i estil de vida. No és dolent ser heavy, punk, raper o skinhead. Forma part de l’expressió d’una estètica i forma de pensar transgressora. Però sí que és perillós ser un skinhead nacionalsocialista (NS) o un raper comunista perquè implica portar uns ideals violents a la pràctica. Arriba un dia que ets víctima o agressor, i això implica passar per comissaria, per l’hospital o pel cementiri.

Hi ha organitzacions internacionals, il·legalitzades a Espanya i molts països d’Europa per via judicial, que captaven a joves per tornar-se fanàtics. Aquests grups són Hammerskin o Blood&Honour, de tendència NS, que llancen un missatge d’odi i intolerància a través de les cançons. Aquests dos grups es van crear específicament per promoure ideologia de l’odi mitjançant la música. Els GUV atrauen els joves mitjançant una idea de violència adornada de guitarres elèctriques i ritmes musicals. També produeixen els seus propis videoclips; és fàcil treballar la imatge i el so amb una qualitat molt acceptable amb poca inversió, que fabricar un videojoc que atragui masses, perquè és una inversió que supera els milions d’euros.

De quina manera afecta el missatge de les cançons a nivell psicològic? Per què creus que els joves són un públic especialment sensible a aquests espectacles musicals?

L’art sonor es molt més poderós que qualsevol retòrica escrita o parlada. Un jove sols tenir com a referències culturals a cantants o esportistes, amb el que associarà què pensa, vesteix i comporta el seu ídol. Perquè al cap i a la fi s’imita a qui s’admira. Tal com defensa el Doctor Jon Illescas: […El nombre de seguidors que te qualsevol estrella musical, es enorme davant als que segueixen a actors de cinema o estrelles de l’esport. Aquesta poderosa influència es basa en el poder d’atracció de la música durant la joventut3].

Aquestes hipòtesis també tenen una base científica ja que la música no deixa de ser-hi una successió de senyals acústiques que les nostres oïdes recullen i envien al cervell. Una vegada han arribat són codificades donant un significat, essent necessari que participin les emocions per a traduir aquests sorolls en una cosa comprensible. I és en aquest moment que s’activen les àrees del cervell encarregades de la imitació i l’empatia, les anomenades neurones mirall. A través de les neurones mirall, les persones poden viure tant una experiència vicarial com a poder desitjar viure en primera persona. La música crea llaços socials perquè ens permet compartir sentiments.

Hi ha músiques de dretes i d’esquerres?

Molts grups de poder de totes les tendències ideològiques tenen en compte aquest detall, que no deixen a l’atzar, potenciant la música per a transmetre un missatge més profund que va carregat amb una filosofia o declaració d’intencions. La composició musical als GUV deixa de ser una simple cançó de rock o de música rap, transformant-se en rock anticomunista o rap proletari. Els concerts de música polititzada són el millor canal per a la distribució de material ideològic.

Hi ha un patró típic de comportament que se segueix quan un jove tant de tendència nacionalsocialista (NS) com d’ultraesquerra acudeix a un esdeveniment musical o esportiu. Allí hi trobarà merchandising ideològic i simbòlic per comprar. Molts autors com a Carles Viñas, David Docal, Antonio Salas, David Madrid, José María Aguilar, coincideixen en el fet que els concerts o estadis de futbol, són llocs adients per a la venda de material que no trobem en els canals de distribució convencionals. Els grups ultra o hooligan fiquen les seves paradetes moltes vegades dins l’estadi de futbol amb el coneixement o no, de la Directiva del Club, i venen principalment fanzins, bufandes, samarretes, banderoles, adhesius i material relacionat amb el grup per a finançar-se com a tal. També hi ha a la venda cd’s de música que moltes vegades no estan registrats, principalment perquè les seves lletres inciten a l’odi, el racisme, la intolerància, la xenofòbia… Com a exemple cito el següent paràgraf de la cançó Eh negro!, del grup musical NS, División 250: […¡Eh negro vuelve a la selva, Europa es blanca y no es tu tierra! ¡Stop inmigración!…¡Sieg Heil!…]. Encara que tingui més de 20 anys aquesta cançó continua sent un referent per als joves amants del gènere R.A.C. (Rock anticomunista).

Què és el que atrau més als joves, el contingut de les lletres, la música, la posada en escena…?

La sensació de formar part d’una cosa més gran, d’un grup, una manada de joves que tenen la força al carrer, on la gent se’ls hi aparta quan van tots junts, de sentir-se soldats per una causa, que ells són els actors principals. Aquests sentiments els hi arriben al cor, a les emocions, són el seu leivmotiv per aixecar-se cada matí. Molts d’ells són joves que pel fet de portar una estètica molt agressiva, amb tatuatges molt violents a la vista, s’estigmatitzen i són rebutjats per la societat. Les seves cançons parlen moltes vegades d’aquest rebuig social. Poques empreses contractarien a una persona llicenciada que porta tatuat al coll una esvàstica o la falç i el martell.

El jove de tendència agressiva, mitjançant les cançons, sent que algú li comprèn, que hi ha més joves com ell, i que la societat està en contra del que tots ells com a grup senten. La societat els condemna per la seva forma de pensar i de fer, llavors, el millor és agrupar-se i lluitar contra una societat que els vol exterminar. Solament fa falta acostar-se per algun fòrum NS o d’Ultraesquerra, llegir algun dels seus fanzins o escoltar la seva música per veure què pensen de la societat en general i com llancen contínuament un discurs victimista, queixant-se de manipulacions policials i polítiques contra ells. Cada vegada que detenen al membre d’un GUV, és tractat com un presoner polític, una víctima, encara que hagi matat un altre (on normalment la víctima és un antagònic o un enemic de la causa).

Es podrien considerar les cançons que inciten a la violència també com a expressions artístiques? Creus que el missatge de les cançons està emparat per la llibertat d’expressió? Creus que s’haurien de censurar determinades lletres? O determinades músiques?

Aquests darrers anys han estat diversos casos, relacionats amb acusacions a cantants de l’anomenada música revolucionaria i antifeixista, més coneguda com a Rap Polític o Rap Revolucionari. En novembre 2016 van ser detingudes 13 persones per ordre de l’Audiència Nacional a declarar per presumptes delictes de glorificació del terrorisme, de l’odi, de conspiració i provocació contra les institucions de l’Estat. Els artistes i músics del moviment ultraesquerra solen anomenar represaliats aquelles persones detingudes per fer manifestacions o actes constitutius de delicte d’odi. El nexe comú és que tots pertanyen a una idea, o un partit, o sindicat de caràcter revolucionari de tipus ultraesquerra. Amb el que podem trobar una clara tendència musical en persones que els agrada l’ambient de tipus ultraesquerra antifeixista com antisistema i trobem multitud de grups musicals de referència, i molts d’ells amb polèmiques per les seves lletres o actes fora dels escenaris. El mateix patró passa per als grups NS.

En un concert d’un grup anomenat Inadaptats, davant de 5.000 persones, una de les seves cançons, Escamot, la seva lletra no deixa cap gènere de dubte que parla d’un terrorista que perd a un company en un enfrontament armat i que ha de continuar la lluita matant. Fins aquí l’empara la llibertat d’expressió, però quan l’Àlex, que és el cantant, diu el següent abans de començar-la, comença l’anàlisi de fins on hi ha la llibertat per dir el que volem: [...la nostra història està escrita amb sang, la majoria de vegades amb sang dels camarades que han caigut en combat. Defensant i construint aquesta terra, la nostra cultura per un nou futur. Però a més a més!, de Joan Carles Monteagudo, també a Toni Villaescusa, a Félix Goñi, Gustau Muñoz, a tots els presos i tots els caiguts en combat, el millor homenatge, la victòria!...]. En el moment d’acabar la cançó el cantant coreja al públic a cridar la frase, visca la terra lliure, on el públic acaba responent, Visca Terra Lliure.

Sembla un text sense cap contingut, però les persones que homenatja el cantant són les següents: Joan Carles Monteagudo Povo exmembre de Terra Lliure i líder del Comando Barcelona d’ETA que van atemptar contra la caserna de la Guardia Civil a Vic provocant la mort de deu persones (tres d’ells nens) i quaranta quatre ferits, posteriorment va morir en un tiroteig quan el volien detenir. Antoni Villaescusa i Félix Goñi àlies Bruc, ambdós membres de Terra Lliure i que van morir en diferents dates i llocs manipulant artefactes explosius. Gustau Muñoz un menor d’edat que va morir per trets de la policia en acabar una manifestació l’onze de setembre de 1978.

Moltes cançons encoratgen a joves a pegar homosexuals, negres, prostitutes, als que pensen ideològicament diferent, a començar la veritable revolució, però mitjançant la violència física. Són aquestes formes de camuflar un discurs de l’odi a través d’una cançó, que ens fa qüestionar fins on es troben els límits artístics i comença el delicte. A moltes entrevistes analitzades, els cantants d’aquests grups de música polititzada, afirmen que no és l’objectiu guanyar diners, sinó transmetre el missatge. Moltes vegades se censuren cançons de forma encertada, però de vegades no, i això els hi dóna més força als GUV per reafirmar aquest victimisme i persecució.

3.Tesis Doctoral: Industrias culturales y juventud en el sistema-mundo; el videoclip mainstream como mercancía y reproductor de ideologia. Jon Emanuel Illescas Martínez. Universitat d’Alacant. 2014.