Una de les diferències entre “un professional home” i “una professional dona” és la seva confiança en la imatge que projecten.

Moltes dones confessen que sovint se senten insegures, especialment si el seu interlocutor/públic és masculí: No estic segura de la percepció que tindran de mi. Per molt que m’esforci sempre tinc por que no em vegin prou professional, que em tinguin per una nena, una pàmfila o una tia bona i prou.

Els homes deuen estar insegurs de moltes coses però no dubten de la seva imatge. Fan el rol per al qual han estat educats i, és clar, això no els crea cap contradicció.

En les presentacions, on la inseguretat i les pors són generalitzades, ells es preocupen per si el missatge arribarà clarament i, com a molt, per si el públic s’avorreix. Es centren a transmetre el missatge.

Elles -les comercials, les directives, les científiques- també es capfiquen en això. I en molt més: Què pensaran de mi? Em faran cas? M’escoltaran? Com demostraré els meus coneixements? No voldran vacil•lar-me?

Malgrat que, segons tots els estudis, les dones tenim més capacitat per a les relacions i per a l’expressió verbal, sovint som les que més patim parlant en públic.

Fa pocs dies, en un curs a veterinaris inspectors de sanitat, una professional preparada, intuïtiva, intel•ligent, va manisfestar el seu pànic per posar-se dreta i adreçar-se als seus companys de curs, un públic amigable i comprensiu. Vam començar a parlar del tema dels nervis i de la por. Vaig demanar a tothom que pensés quines experiències havien marcat des de la infantesa la seva capacitat d’expressió en públic. La veterinària de qui us parlo, com si hagués esperat tota la vida per adonar-se’n o per denunciar-ho, va etzibar de cop i volta: Jo era la petita de cinc germans nois i sempre que parlava em deien “Calla, mico, tu què has de dir?”

La veterinària és víctima de la paradoxa que han viscut i viuen la majoria de dones professionals. Han pogut gaudir d’una formació universitària que les ha portat a un terreny laboral d’igualtat aparent, però l’educació a casa ha seguit les inèrcies d’una estructura i uns valors molt tradicionals. Un cop a la jungla laboral, poden competir en coneixements i habilitats però arrosseguen el llast inconscient d’un rol secundari més aviat decoratiu o servicial, sotmès a la preeminència masculina de pares i germans.

Quan una professional d’avui explora i reconeix els origens dels seus temors, és quan pot desplegar de veritat totes les habilitats retingudes per la por de ser massa visible, de tenir opinió i criteri propis o de tenir més èxit que els seus companys.

El “making off” de la minisèrie Serrallonga ens explica com perruquers, maquilladors, estilistes i actors, amb el suport d’historiadors, han fet un exhaustiu treball de recerca per fer més versemblant el relat, entre la realitat i la ficció, emmarcat al s XVII.

Molts esforços esmerçats a fer que els decorats i l’aspecte dels personatges s’acostin al que devien ser en la realitat. Però què passa amb la llengua? Sens dubte, ha merescut més atenció el vestuari que l’accent del protagonista. Serrallonga parla un català que no té res a veure, ni amb el català del s. XVII, ni amb el català de la Garrotxa actual.
Com pot ser creïble un Serrallonga que parla la mateixa variant que l’actual president de la Generalitat? No han trobat cap actor a Catalunya, a les mateixes Guilleries, que pugui encarnar el personatge amb un accent genuí? Com és possible que, entre els personatges, el virrei sembli més català que Joan Sala? No us grinyola que el bandoler parli en una accent diferent de la seva família -del seu propi fill!- i dels seus veïns i compatriotes? Què es valora als càstings a part de la cara?

Sentir-lo fa el mateix efecte que si el veiéssim cavalcant escoltant un mp3. No s’ha respectat la variant diacrònica, és clar: no sabem com sonava exactament el català de fa tres segles. Però respectem-ne almenys la sincrònica.

Tot plegat, una evidència més del poc rigor lingüístic que plana entre els professionals d’aquest país. I ens permet comprovar que la nostra societat no sap encara ben bé per a què serveixen els filòlegs.

Manuel Campo Vidal, empresari i expert en comunicació, valora en una extensa entrevista, la comunicació corporativa de les empreses i les habilitats dels seus professionals i directius. Acaba de publicar el llibre “¿Por qué los españoles comunican tan mal?”.
Transcric parts de l’entrevista:

¿Tan mal comunicamos los españoles?
Es un título un poco provocador deliberadamente, para llamar la atención sobre un déficit muy importante, y grave, porque supone perder liderazgo, perder oportunidades y perder negocio.

¿Gestionan bien las empresas españolas los silencios, especialmente en las situaciones de crisis, que es cuando casi todo el mundo, empezando por los directivos, pretende callar?
Efectivamente, el silencio también es una forma de comunicar. Pero en las crisis hay que ser proactivo y comunicar; si no, comunicarán sólo los demás, y lo van a magnificar. En general, las empresas no gestionan bien las crisis, y tampoco gestionana adecuadamente los silencios

Tornant de vacances vaig trobar un regal inesperat. Es tracta d’un correu electrònic de la Mercè Gamell que m’explica el projecte This I believe (www.thisibelieve.org)., nascut als EUA . M’invita a participar-hi i a fer-ne difusió. Transcic les seves paraules:

És un projecte que recopila relats breus en què tota mena de persones explica quins són els seus valors, allò que mou les seves actuacions de debò. Alguns dels relats s’emeten després a la Radio Pública, la NPR, en la veu dels seus protagonistes, i també se n’ha fet un llibre que fa poc ha estat traduït al castellà per Editorial Plataforma i que es diu aquí “Lo que mueve mi vida”. Tot plegat allà és un moviment important, tenen recopilades més de 50.000 històries i s’usen també com a material educatiu i a les seves comunitats.

M’hi vaig adherir sense dubtar-ho ni un moment!

Infonomia es va enamorar d’aquest projecte i ara el difondrà al nostre país, en català i en castellà. Pots consultar la seva pàgina www.infonomia.com on trobaràs més informació i unes pautes molt útils per redactar el teu testimoni.

Si alguna cosa et mou, segur que t’engrescaràs a explicar-ho; segur que a nosaltres ens agradarà sentir-ho.

Veig als informatius de televisió el resum de la primera jornada de la convenció del partit demòcrata dels EUA. I puc veure, ara, sencer i amb calma, el discurs de Michelle Obama a youtube.

Sabem que els americans són els reis de l’espectacle, sabem que dominen les eines del màrqueting com ningú, que són experts en comunicació i que n’hem d’aprendre molt… Tota la convenció demòcrata n’és un bon exemple.

La primera jornada ha estat dissenyada magistralment: conté tots els ingredients necessaris per emocionar el públic presencial i per impressionar els telespectadors. Per poc que t’interessi el tema, l’espectacle capta l’atenció perquè està especialment pensat perquè en gaudeixin els seguidors incondicionals i impressionar aquells que encara no estan convençuts.

Un dels eixos clau de la imatge de qualsevol candidat nordamericà és la seva família. La imatge pública, la percepció que en té l’electorat, depèn en gran mesura de l’entorn familiar i de com actua aquest. Doncs així comença el gran show de la nominació de Barack Obama: amb la família al complet, l’equip perfecte per al millor candidat.

Els valors de la família també hi són representats per la presència de Caroline i Ted Kennedy. En el cas d’aquest últim jugant amb l’impacte produït per la reaparició en públic després de ser intervingut d’una greu malaltia: la imatge de la voluntat i la superació.

I als valors cal donar-los una pinzellada de tendresa -perquè arribin al cor- i de quotidianitat -perquè tothom s’hi pugui emmirallar-: El pare-candidat Obama apareix de sobte en una pantalla gegant connectat en videoconferència i es posa a parlar tranquil•lament amb les seves filles com si fossin tots a la cuina de casa.

Però el plat fort d’aquest primer dia és el discurs de l’esposa del candidat: Michelle Obama. Encarna en una sola persona tot allò que molts voldrien ser o voldrien tenir: esposa enamorada i al servei de la carrera del seu marit; mare entregada a les seves filles; filla que compleix els somnis dels seus pares (vegeu l’expressió d’orgull i felicitat en el rostre de la seva mare en molts moments de la intervenció), professional competent, culta, guapa i elegant. Què més es pot demanar? Que sigui una bona oradora. I és una excel•lent oradora!

Després de veure el discurs sencer ja ho tinc clar: jo voto Michelle Obama.

La directora d’un Centre de Rehabilitació del llenguatge, amiga meva, busca logopedes. Perquè no la titllin de sexista ha publicat una oferta de treball que diu:

Centro en Barcelona
necesita

Logopeda o logopedo

Després de “los miembros y las miembras” de la ministra, ja podem dir que tenim una llengua moderna, versàtil i que reflecteix la societat on vivim. I els parlants tenen la llibertat de fer-la servir al seu gust.

El passat dia 7 de març vaig tenir el privilegi d’assistir a la presentació en societat de Dones d’empresa una nova associació de les comarques del Garraf impulsada per emprenedores, empresàries, executives i professionals independents.

Al final de l’acte i després de les càlides intervencions de la Sra. Laura Roigé - Presidenta de l’Associació de dones empresàries de Tarragona- i de Judit Collel - directora de cinema- vaig tenir l’oportunitat d’adreçar-me als assistents i compartir la meva experiència com a dona professional.

Benvolguda lectora, benvolgut lector, et proposo un joc:

T’invito a imaginar amb quin gest, quina mirada i quin accent vaig pronunciar aquestes paraules. Si ens coneixem, segur que em veuràs en cada frase, creuarem la mirada, et ressonarà la meva veu i endevinaràs el color de cada emoció. Si no em coneixes, en canvi, les paraules escrites passaran pel sedàs de la teva raó i enganyaràs els teus sentits: segurament pel camí s’hauran quedat molts matisos que només pot donar el cos i la presència. Però sens dubte tindràs la possibilitat d’imaginar-t’ho com et plagui.

Primer ho vaig dir i després ho vaig escriure; va sortir del cor i va passar pel filtre de la consciència en posar-ho sobre paper. Però si l’he transcrit és per l’ambició de conservar-lo més enllà del moment efímer i per la pretensió que pugui tenir sentit altres vegades per a altres persones. Verba volant, scripta manent!

Teresa Baró
Març 2008

Paraules de clausura de la Primera Trobada de dones empresàries, emprenedores i executives del Garraf

Sabem que ens expressem a través del llenguatge corporal, que ho fem de manera inconscient en la majoria de les ocasions i que aquests missatges condicionen la nostra comunicació. L’investigador Philippe Turchet ho explica així:

El cos humà mai no fa moviments irreflexius, moviments que no tinguin un sentit concret. Cada acció, fins i tot la més íntima, modifica el metabolisme, fatiga i oxida el cos. Raó per la qual l’ésser humà mai no fa cap moviment sense que existeixi una raó per fer-lo. El moviment respon a una necessitat i permet la restauració d’un equilibri. Ara bé, una necessitat, per definició, està relacionada amb una carència o neix d’una insatisfacció.

Queda clar. Però som sensibles a aquests missatges que els nostre interlocutor emet? I si els rebem, els interpretem correctament? Encara ens queda un llarg camí per recórrer en l’aprenentatge conscient d’aquest codi. La majoria de nosaltres som analfabets per desxifrar el llenguatge no verbal i això suposa una limitació en les nostres habilitats. Però, què passaria si poguessim descobrir què s’amaga darrera de cada moviment?

Teresa Baró
Febrer 2008

Una de les dificultats que tots hem tingut alguna vegada en parlar en públic és saber on posar les mans, què fer-ne, com moure-les. Als cursos d’oratòria és gairebé la primera pregunta que sorgeix: com he de moure les mans?

La gesticulació és una part fonamental de la nostra comunicació. Fins i tot si parlem sols, gesticulem; i és que els moviments del cos acompanyen inevitablement les nostres paraules.

Quan estem en silenci, les mans resten en silenci: reposen sobre les nostres cuixes, als costats del cos, a les butxaques o creuades sobre el pit. Però en el moment que comencem a parlar, inicien una dansa particular diferent en cadascú de nosaltres. El llenguatge del gest posa imatges a les nostres paraules, marca el ritme i traspua tota mena d’emocions. Quan callem, les mans tornen a l’estat de repòs. Proveu de parlar sense moure les mans i viceversa! És molt difícil perquè no és natural.

Què podem fer, doncs, quan som davant el públic i comencem el nostre parlament i sentim que els braços ens pesen, ens sobren com si no fossin part de nosaltres?

Feu el següent exercici: col•loqueu totes dues mans a l’alçada del melic. Feu que els dits oberts es toquin per les puntes. Segur que heu vist aquest gest en nombrosos polítics i professors. Estigueu en silenci en aquesta posició. I, quan sigui l’hora, comenceu a parlar. Notareu que en els primers segons les mans es mantenen juntes. Però de seguida, i gairebé sense adonar-vos-en, començaran a expressar-se, acompanyant el que dieu. Com més avanceu en el discurs i com més us oblideu del vostre cos, més naturalitat tindreu en el gest.

La clau és iniciar el discurs amb les mans situades des de bon començament a l’espai natural de la gesticulació, és a dir, entre el coll i la cintura. No és recomanable agafar cap objecte per tenir les mans ocupades. Justament per això, perquè després us farà nosa per a expressar-vos amb comoditat i tota la llibertat que requereix el llenguatge del cos.

Teresa Baró
Gener 2008

Els puc amenaçar, pagar (i pegar), subornar, enganyar…

No, del que es tracta és que els altres facin el que jo vull i que ho facin de gust, voluntàriament o sense adonar-se’n. Aquesta és la veritable manera d’influir en les persones que m’envolten perquè tot resulta més fàcil, agradable, civilitzat i educat.

¿Fàcil? ¿Qui ha dit fàcil? Ho és per a algunes persones amb un veritable do per a la seducció. És difícil per a la majoria dels humans, que acaben imposant per força les seves raons o renunciant a defensar-les només que sentin una lleu feblesa.

¿Quin pare modern i conscient no ha acabat dient alguna vegada el “perquè ho dic jo i s’ha acabat”? ¿Qui no ha argumentat alguna vegada “Els diners els poso jo i serà com jo digui”? I no cal parlar dels que no coneixen cap altra via que la força per imposar els seus desigs. Quina desesperació, quina impotència deuen viure per veure’s abocats a l’últim recurs, la violència, la brutalitat, l’aniquilació, per fer-se valdre; encara que cada vegada estan més lluny del seu objectiu!

L’investigador PhilipeTurchet diu que les persones més seductores són aquelles que tenen més capacitat de llegir les emocions dels seus interlocutors amb el fi d’adaptar-s’hi. Turchet ens ha donat les dues claus:

1. Entendre l’altre
2. Adaptar en nostre llenguatge al de l’altre

La seducció és un ritual interactiu que ens permet construir, sumar, compartir. Tot allò que aconseguim seduint i essent seduïts ho fem de gust i augmenta la nostra satisfacció. Les persones seductores no només són més felices sinó que contribueixen al benestar dels altres.

Els secrets? Algunes pistes…

Creu en tu mateix/a
Sigues valent/a
Mostra’t optimista i vital
Escolta més que parla

Molts èxits!

PD. Molt bon any a totes les dones emprenedores d’Odame, en especial a les que van assistir al sopar de Nadal i on vam tenir l’oportunitat d’encetar una conversa sobre aquest tema. Les que vaig conèixer reunien tots els requisits!

Teresa Baró
Gener 2008